Els resultats de l’informe PISA han generat molt debat aquests dies i s’estan posant temes sobre la taula força incòmodes de com s’ha anat devaluant l’educació a les escoles i instituts reglats.

Però de tot això hi ha quelcom que estem sentint en molts mitjans, ja sigui en veu de tertulians, “opinòlegs”, gent relacionada amb l’educació de manera directa o indirecta o gent de la conselleria.

El que s’està dient és que els projectes, el racons, l’educació emocional, les tutories… en definitiva les noves metodologies són part del problema perquè s’han deixat de banda els llibres de text i es fan menys hores d’assignatures, conegudes com les importants. Com si la cultura, l’art, la història, etc. no fossin pilars bàsics en la formació dels nostres alumnes. 

La base de l’aprenentatge per projectes són els llibres. D’on creuen que traiem la informació? Què creuen que consulten els alumnes quan investiguen? 

Llegim textos originals, els resumim utilitzant les nostres pròpies paraules, creem textos nous i fem servir la nostra veu crítica per concloure’ls, relacionar-los amb els contextos històrics, compartir-los i posar-los sobre la taula en forma d’exposició oral preparada. D’això van els projectes; no són projectes quan tot això no hi té cabuda. Un bon projecte és difícil de preparar i d’executar. Sobretot perquè sigui àgil i els alumnes trobin el sentit de per què ho estan fent. 

Es necessita formació, però també es necessiten moltes ganes, moltes hores de dedicació i moltes hores de lectura i d’escriptura, sense deixar de banda l’objectiu principal, que és veure com l’alumne assoleix el nivell de llengua que ens havíem proposat al començar el curs.

Potser el problema no recau en els nous mètodes d’ensenyament, sinó en els constants canvis de currículum, que no deixen prou espai al professor per ENSENYAR o les ràtios elevadíssimes que hi ha a tot arreu, i potser també la poca confiança que es té en el mestre o professor i aquest mal hàbit tan estès últimament de posar-lo en dubte enfront de l’alumne. Situacions que treballem perquè no passin a MoMa.

Amb quins recursos s’ha deixat als mestres per poder portar una bona disciplina a classe? A vegades confonem tant les relacions entre professor i alumne que les acabem convertint en client i operadora, el pitjor que pot passar en una escola. 

La cada vegada menys exigència per poder accedir a les carreres d’educació també és un factor important, i al final tot ha anat sumant i la pilota s’ha fet molt gran i ens ha explotat a tots i en públic. El que ens sorprèn és precisament això, que hagi estat una sorpresa. 

A MoMa també hem notat aquestes mancances.

La bona selecció dels nostres professors és la base de MoMa, ja que no només els demanem un alt nivell de l’idioma que impartiran, sinó que demanem professors dedicats, que vulguin aprendre l’ofici, que vinguin ben preparats culturalment i estiguin compromesos amb l’aprenentatge dels seus alumnes… no sempre és fàcil, però per sort, continua havent-hi gent preparada i amb ganes d’estar-ho encara més. 

De la comprensió lectora també se n’ha parlat molt i sense anar més lluny recordem com el mes de maig passat escrivíem un post a Instagram dient que el projecte de lectura estava funcionant millor que els darrers cursos. Però per què?

Doncs perquè era un còmic i també una sèrie de Netflix. Hauria estat un mal de cap fer-los llegir Anne Frank o Aristotle and Dante discover the secrets of the Universe, com havíem fet altres anys sense massa èxit. 

Hem comprovat que la solució passa per anar repartint els projectes de lectura en petites dosis, dos cops per trimestre en lloc de fer un projecte anual de lectura, ja que aquesta manera ens semblava que estava sent contraproduent. Esperem que així puguem despertar l’interès dels alumnes per la lectura o fer que millori.  

D’altra banda, aquest és el primer curs que hem prohibit els mòbils a l’escola. No només dins de l’aula, cosa que sempre hem fet. Si no a tot arreu, passadís, entrada… Creieu que està funcionant? Doncs no sabem què dir-vos, encara. És veritat que a l’escola hi ha un millor ambient, però també som conscients que molts alumnes aprofiten els últims minuts al carrer abans d’entrar per estar amb els mòbils. I el pitjor és que estan en grup! Aleshores, està clar. El problema no està solucionat. 

Totes les mesures que apliquem no tenen sentit si no hi contribuïm TOTS i per tots ens referim a escoles i famílies. Hem d’incrementar els hàbits de lectura, hem de deixar-los avorrir-se tranquils sense que la solució passi per les pantalles. Han de conèixer i profunditzar en aquest sentiment. De l’avorriment han sortit grans idees. No fa falta caure en la nostàlgia que abans tot era millor, perquè no ho era, però ara estem davant d’una situació crítica que ens demana un canvi comunitari. 

Posem-nos-hi tots!